Magnífic Sr. Rector de la Universitat Miguel Hernandez

Apreciada Madrina

Excmes. autoritats

Benvolguts Professors i membres de la Universitat

Senyores i senyors

És amb gran satisfacció que em complau acceptar el títol de Doctor Honoris Causa que tant generosament m’atorga la Universitat Miguel Hernández. És un gran honor el que vostès em fan i m’agradaria que entenguessin les meves paraules no només com l’expressió formal que protocol·làriament em correspon fer, sinó com el testimoni genuí, sincer i profund del sentiment que en aquests moments inspira el meu pensament.

Hi ha diversos elements que fan que aquesta distinció sigui especialment preuada i valuosa per a mi.

En primer lloc, haig de dir que sóc una persona enormement afortunada pel fet d’haver-me pogut dedicar professionalment a allò que, des de petit, més m’apassiona: la música, el cant i la lírica. Vaig néixer en el sí d’una família que sempre em va donar suport i vaig tenir uns mestres extraordinaris. Sobre aquests dos pilars fonamentals, la família i l’aprenentatge, he tingut la fortuna de poder desenvolupar-me com a artista i com a persona. Arribar a molts racons del món que d’altra manera hagués estat impossible de conèixer per al fill d’una família modesta del barri de Sants de Barcelona, compartir actuacions amb grans artistes, companys cantants i músics així com insignes directors d’orquestra, i actuar en els grans teatres lírics i sales de concert fent allò que més m’omple ha estat un enorme privilegi al qual jo he intentat correspondre amb treball, dedicació i amb tot el rigor que he estat capaç d’aportar.

Però és que, si això no fos ja molt per a una persona, al mateix temps també he tingut la sort de rebre l’apreci i la consideració del públic. Els cantants lírics i altres artistes i professionals del món de la música i les arts escèniques, tenim un privilegi afegit: el reconeixement i el calor del públic és sortosament immediat, la immensa majoria de les vegades. Si les coses no surten bé, la reacció negativa també sol ser ràpida ( i si on estàs cantant és a segons quins teatres provincials italians, la reacció es rapidíssima i molt sorollosa). Però si, com dèiem abans, hom treballa amb rigor i dedicació, la majoria d’actuacions acaben en una bona comunió públic-artista.

El món universitari, per contra, requereix d’una gran constància i els premis i reconeixements formals acostumen a diferir-se en el temps. Calen moltes hores de preparació i un esforç d’actualització permanent a fi de portar a terme una docència de qualitat. Com a deixeble que he estat de mestres vocacionals i dedicats, crec que molt sovint, una de les millors recompenses que pot rebre un docent és la progressió dels seus deixebles i el fet d’haver influït de forma decisiva en d’altres en el difícil viatge a Itaca que a tots ens pertoca de fer. No son reconeixements materials ni honorífics, però estic segur que per als mestres, amb majúscules, aquest son fets que els omplen de joia. Però, com dèiem, que cal veure passar el temps per a veure aquests efectes

Si pensem en el mon de la recerca, també és cert que cal molt de temps i una constància i perseverança a prova de desànim a fi de construir una hipòtesi científica plausible i contrastable, verificar-ne l’adequació a la realitat i extreure’n les conclusions que fan que la ciència i el coneixement avancin a passets curts però constants. Moltes vegades, el reconeixement a tant d’esforç triga en arribar i ho sol fer en forma de publicacions prestigioses, progressió professional, disposició de més mitjans o valoració per part de la comunitat científica de referència en la disciplina que cada un practica.

Com els deia, doncs, els artistes, i especialment els músics, podem saber molt ràpidament si el públic destinatari del nostre esforç ha quedat satisfet. Però és que avui, Vostès tenen amb mi la deferència d’anar un pas més enllà i han considerat oportú reconèixer no ja una actuació sinó una trajectòria. Permetin-me que els digui que aquest fet m’omple de joia.

El mon de la lírica i el cant requereix prendre moltes decisions. Encertar en la selecció del repertori és una d’elles. Però n’hi ha d’altres: saber escollir els projectes que a cada moment més s’adeqüen a les possibilitats i grau de creixement personal i artístic, rodejar-se de les persones adients tant en l’aspecte artístic com en els purament organitzatius i logístics, decantar-se o saber guardar l’equilibri en situacions compromeses que sobrevenen, aprendre a tractar a les sopranos, etc..

A més, per poder seguir una trajectòria consistent al llarg dels anys fan falta altres coses. En primer lloc, salut. Si bé ella em va abandonar temporalment, vaig poder reintegrar-me a una vida de plena normalitat. També cal entusiasme i una enteresa especial. Un ha de sortir a cantar i donar al públic allò que aquest espera independentment dels problemes i situacions personals que a tots ens afecten i de l’estat d’ànim puntual. La sort és una altre companya imprescindible, tot i que soc dels que creuen que quan et ve, més val que et trobi treballant i que no apareix sola, sinó que cal cercar-la. Per altre banda, és imprescindible l’afany de descoberta, de provar coses noves, trobar nous escenaris, noves composicions, nous reptes.

Bé, podríem seguir amb més elements però em deturo aquí per subratllar el que Vostès ja saben i és que en un projecte vital i professional hi conflueixen les aportacions personals i allò que la naturalesa, la vida, i el pròxim ens regalen o ens neguen. Com els deia abans, la naturalesa, la vida i moltes persones han estat generoses amb mi. I avui Vostès em reconeixen la meva modesta aportació, l’esforç continuat de molts anys. Això no és com l’aplaudiment al final d’una peça arrebatadora, sempre benvingut, sinó el fruit d’una anàlisi ponderada i de la reflexió. Si aquesta anàlisi i reflexió prové d’un entorn acadèmic, que té per guia l’amor per la ciència i el coneixement, no puc deixar de sentir-se enormement honrat.

En moments com aquest, m’agrada recordar un passatge del Hamlet de Shakespeare. Quan els còmics arriben a la cort, Hamlet ordena Poloni, Gran Camarlenc del rei Caudi, que la companyia d’actors sigui ben acomodada a palau. Poloni li respon: No patiu Senyor, els tractarem d’acord a llurs mèrits.

La resposta de Hamlet a aquest comentari es magistral doncs replica a Poloni fent-li notar que el que ha de fer no és tractar-los com suposadament es mereixen, sinó com a prova i testimoni de l’honor i de la dignitat del hoste. Això és exactament el que Vostès fan avui acollint-me en el sí de la Universitat Miguel Hernandez. Vostès recullen el consell de Hamlet a Poloni i jo en soc el beneficiat.

Hi ha un segon motiu que fa que la seva generositat sigui especialment emotiva per a mi.

Com tal vegada Vostès coneguin, fa ara quinze anys vaig superar una greu malaltia. Malgrat el que moltes vegades s’afirma en sentit contrari, veure perillar la pròpia vida no fa que hom canviï massa. Sí és cert que, retornats a la normalitat, apreciem més els petits moments i tot allò d’extraordinari que el dia a dia amaga en la seva quotidianitat i repetició: l’amor dels més propers, l’amistat, la natura més immediata i, evidentment, la salut, el trobar-se bé. Tanmateix, seguim sent els mateixos i, moltes vegades, portats pel nostre temperament de sempre tornem a caure en errors ja comesos abans.

Tot i això, patir i superar una enfermetat seriosa constitueix una font d’experiències que marquen l’esperit. En el meu cas, aquells difícils mesos em van servir en primer lloc per reafirmar el caràcter extraordinari de la meva família i valorar amb encara més intensitat l’afecte i la proximitat dels companys de professió.

Però varen succeir altres coses. De forma totalment sorprenent, la divulgació pública del meu estat de salut va fer que un gran nombre de persones desconegudes per a mi volguessin fer-me arribar a l’hospital tota mena d’expressions de solidaritat i afecte. Aquests testimonis, junt al suport de la meva família, van significar una teràpia addicional a la que els metges m’estaven administrant. Aquestes injeccions de moral representaren un ajut importantíssim i estic ben segur que sense elles, la meva estada en el centre sanitari hagués estat molt més dura del que ja va ser, i la meva recuperació, menys reeixida.

Alguns d’aquests missatgers afectuosos feien referència al que la música els havia aportat, endolcint moments difícils o fent gaudir l’esperit de la bellesa de l’art. Si alguna cosa podia haver aportat jo a aquestes persones a través d’alguna interpretació o actuació, puc ben assegurar-los que el deute de gratitud es va invertir del tot. Si un enregistrament, una ària o una cançó havia arribat momentàniament a l’ànima d’aquests desconeguts amics, els seus missatges em van ajudar a poder gaudir de molts moments posteriors, de fet, de poder seguir gaudint de la vida i viure moments com el d’avui amb la seva afectuosa companya.

Es ve generar un altre deute que explico tot seguit. Els artistes vivim de l’estudi, de la preparació i de les facultats que ens hagi pogut donar la naturalesa. Amb aquestes eines ens esforcem per tal de comunicar, transmetre i provocar emocions a partir de les obres creades pels compositors. Ells, amb el seu talent, saben sintetitzar en el text i la partitura els pensaments i les sensacions més íntimes de l’ànima. Per tant, rés més lluny de nosaltres artistes i intèrprets que la ciència, tot i que cal dir que la música no deixa de ser un conjunt de fenòmens físics mesurables, regits per lleis matemàtiques.

Però bé, el que tracto de expressar és que la malaltia em va donar la oportunitat de conèixer a fons el valor de la ciència i, molt especialment, de la recerca, un mon absolutament desconegut per a mi fins a aquell moment. Tota persona una mica ben informada coneix els grans homes de ciència que ha proporcionat la historia. La creativitat en aquest terreny, té un punt de similitud amb la música, doncs, tant aquesta com el coneixement mèdic, al menys en les nostres societats occidentals, circulen pràcticament amb plena llibertat.

Ara bé, més enllà del respecte i admiració genèrica que inspiren els científics, l’haver pogut superar una situació vital compromesa gràcies a l’acúmul dels avenços científics, van fer que a més d’admiració naixés en mi un altre deute de gratitud. Si, a més, com va ser el meu cas, la curació ve impulsada per l’aplicació pràcticament pionera d’un nou medicament de, en aquell moment, molt recent experimentació, aquesta sensació de gratitud és encara més exigent pel que fa a la necessitat de retornar part del que s’ha rebut.

Aquests dos deutes de gratitud em va portar a crear la Fundació benèfica que avui du el meu nom i que té per objectiu lluitar contra la leucèmia. El nostre objectiu és que la leucèmia arribi a ser curable sempre, cosa que encara no s’aconsegueix en el cas de molts pacients que perdem. Per tal d’ajudar a assolir aquest objectiu, la Fundació destina molts recursos a donar suport a la recerca. Entenem que aquesta és la única manera de que algun dia, la leucèmia sigui, com desitgem, curable en tots els casos.

A més, per tal d’ajudar a les persones que pateixen la malaltia ara, la Fundació ha fet un gran esforç per sensibilitzar la societat demanant la solidaritat de tots per tal d’augmentar el nombre de donant s de medul·la òssia i creant el registre de donants. Gràcies a la solidaritat de prop de 50.000 persones del nostre país i d’altres 8 milions d’arreu del mon, molts pacients que precisen d’un trasplantament i no disposen de donant familiar compatible, tenen una esperança de curació. El Registre creat i gestionat per la Fundació porta ja trobats més de 1.100 donants per a pacients que precisaven d’aquesta possibilitat com a única alternativa de curació.

Aquesta tasca és possible també gràcies a la col·laboració i bons consells dels patrons científics de la Fundació, d’un gran nombre de persones que ens recolzen econòmicament i de les activitats benèfiques que de forma continuada porto a terme a fi de captar recursos per tal de seguir endavant amb aquesta lluita.

Avui Vostès també tenen la gentilesa de reconèixer aquesta tasca, en la que m’acompanya la meva família, un prestigiós grup de científics i un bon nombre d’amics, d’empresaris i professionals que s’han sentit cridats a ajudar-me en el propòsit de pagar els deutes de gratitud que els comentava fa uns moments.

A més d’aquest segon motiu d’especial significat per a mi, en hi ha dos més.

La seva universitat porta el nom d’una persona irrepetible, d’un artista que des de uns orígens arrelats a la terra, a la natura i al més bàsic de la vida, va sentir la crida de l’art. Miguel Hernandez va sumar a les seves dots d’observació i al seu talent, una voluntat d’aprenentatge irrefrenable, i va saber acostar-se a persones que, primer en el seu entorn més immediat i desprès en les seves estades a Madrid, van saber obrir-li el mon de la gran literatura. Un mon en el que ell ja s’havia iniciat per iniciativa pròpia i al que passaria formar-ne part.

Seguint la seva evolució vital, la seva obra s’inicia parlant de la natura, per passar desprès a l’amor, en la seva plenitud i en el seu dolor per la pèrdua del ser estimat, en aquest cas un fill. Les circumstàncies dramàtiques de la guerra civil les viu prenent partit guiat per la seva consciència social la qual també, com no podia ser d’altre forma, pren forma artística en les seves obres.

Rebre el títol de Doctor Honoris Causa per una Universitat que porta el nom d’un artista com Miguel Hernandez, però més enllà d’això, d’un home com Miguel Hernandez és un honor i una responsabilitat a la que espero saber servir amb la dignitat que mereix la seva memòria.

Per últim, permetin-me exposar el quart motiu pel qual avui és un dia molt especial per a mi.

La dedicació professional al món de la música i el desig de voler donar sempre el millor de mi mateix han trobat el reconeixement del públic i l’amable resposta de institucions musicals, acadèmiques i socials. Aquests reconeixements han sorgit en llocs on la professió m’ha permès entrar en contacte amb la societat, primer en els cercles artístics i, gràcies a aquesta proximitat, en els àmbits socials i cívics.

Però tot i que sembli un tòpic, haig de dir que els reconeixements que arriben de casa tenen un valor especial. La ciutat d’Altea i el País Valencià són per a mi una segona casa i la seva ciutadania ha mostrat una gran solidaritat envers els pacients de leucèmia. Al port d’Altea, l’octubre de 2000 vaig tenir el plaer de participar en la varada del veler “Hazte Donante”, iniciativa de Kiko Rodríguez que va recórrer diversos ports espanyols per informar sobre la donació d’òrgans i medul·la òssia. A les comarques alacantines vaig inaugurar el passat setembre de 2002 la plaça de Sant Joan que duu el seu nom; al Teatre Principal d’Alacant l’arquitecte Víctor Menargues ha organitzat diversos concerts en benefici de la nostra lluita contra la leucèmia; a les ciutats d’Elda i Petrer s’ha constituït un Grup Solidari d’Amics de la Fundació; Monòver organitza la Setmana de la Salut en què convida la Fundació a informar sobre la donació de medul·la, i Alacant ostenta un dels índexs més elevats de donació de medul·la òssia de l’Estat.

Avui, puc agrair l’honor que se’m confereix emprant la meva llengua materna, rodejat de tots Vostès amb qui compartim uns orígens, una història comuna i, respectant naturalment totes les diferències de pensament, una forma semblant d’entendre la vida, de gaudir del que ella ens dona i de construir les relacions entre les persones i els grups humans, ja sigui a nivell social, polític, lingüístic o cultural. Aquesta és una satisfacció que poques vegades he tingut doncs em permet expressar-me sense necessitat de trobar mots equivalents en altres llengües que, mai, de cap manera, poden transmetre el que fins aquest punt he intentat dir:

De tot cor, moltes, moltes gràcies !!!