Un pacient amb ceguesa total causada per un dany irreversible en el nervi òptic ha recuperat parcialment la visió natural després de participar en un assaig clínic d’estimulació elèctrica de l’escorça visual realitzat per investigadors de la Universitat Miguel Hernández d’Elx (UMH) i del consorci CIBER en Bioenginyeria, Biomaterials i Nanomedicina (CIBER-BBN). El cas, observat en el marc d’un estudi dissenyat per a avaluar la seguretat i la viabilitat d’una pròtesi visual cortical, ha sorprés els investigadors en mostrar una millora visual espontània, sostinguda en el temps i independent de l’implant.

El laboratori de Neuroenginyeria Biomèdica de la UMH ha realitzat fins ara quatre assajos clínics amb persones voluntàries cegues. En aquest context, els científics han identificat un fenomen tan excepcional com inesperat: un dels participants, que havia conviscut amb la foscor total durant més de tres anys, va començar a recuperar progressivament part de la visió natural després d’iniciar l’estimulació elèctrica directa de l’escorça cerebral.

“Com en tots els assajos, l’objectiu era generar percepcions visuals artificials mitjançant l’estimulació directa del cervell, no restaurar la visió natural”, explica l’investigador principal de l’estudi i director de l’Institut de Bioenginyeria de la UMH, Eduardo Fernández Jover. El fet que un dels participants haja experimentat una millora mesurable i sostinguda de la visió suggereix la possible influència de factors individuals encara per determinar. El cas s’ha publicat en la revista científica Brain Communications.

La neuròloga de l’Hospital de la Vega Baixa d’Oriola i membre del grup NBio de la UMH, Arantxa Alfaro Sáez, assenyala que “encara que s’han descrit alguns casos de recuperació de la visió en pacients amb dany sever del nervi òptic, sempre s’han produït en els primers mesos després de la lesió, per la qual cosa resulta molt inusual que puga ocórrer després de tant de temps”.

“El procediment va consistir en la implantació quirúrgica d’una matriu intracortical de 100 microelèctrodes en l’escorça visual primària, la regió del cervell encarregada de processar la informació visual”, explica Alfaro. A través d’aquesta matriu, els investigadors van aplicar patrons d’estimulació elèctrica controlats per a generar percepcions visuals artificials, conegudes com a fosfens.

L’endemà passat de la cirurgia, mentre encara estava hospitalitzat, el pacient va informar que començava a percebre llums i moviments davant d’ell. “A penes havíem començat a estimular-ne l’escorça visual per a, diguem, calibrar el sistema”, relata Alfaro, “però vam començar a gesticular-li i el pacient va ser capaç de descriure correctament la posició dels nostres braços; sabia on estàvem les persones al seu voltant”. El pacient ho descrivia com una ombra en moviment: la seua primera percepció visual natural anys després d’haver quedat completament cec.

Durant els mesos següents, el pacient va seguir una rutina diària d’entrenament visual, amb almenys 30 minuts d’exercicis estandarditzats. Aquestes proves incloïen tasques de complexitat creixent per a avaluar la percepció de la llum, la localització espacial, el moviment, l’agudesa visual i la sensibilitat al contrast, així com activitats de cerca, identificació i seguiment d’objectes, formes, lletres i números.

La investigadora de la UMH Leili Soo, també primera autora de l’estudi, assenyala que aquest entrenament, juntament amb la motivació del participant mateix, va poder exercir un paper rellevant en la recuperació parcial de la visió natural. La millora visual va persistir fins i tot després de la retirada quirúrgica de l’implant intracortical.

“Els potencials visuals evocats, que són els senyals elèctrics que el cervell genera en resposta a estímuls visuals i que ens indiquen si la informació arriba correctament des de la retina, estaven pràcticament absents en aquest participant abans de començar l’estudi”, explica Soo. No obstant això, aquests senyals van anar reapareixent i millorant progressivament al llarg del temps, la qual cosa confirmava una recuperació real i mesurable.

En conjunt, el voluntari va mostrar una millora significativa de l’agudesa visual i un augment notable de la seua autonomia. Va ser capaç d’identificar formes i lletres de manera consistent, millorar la coordinació en agarrar objectes i guanyar confiança en la seua mobilitat quotidiana. El pacient mateix va indicar que la visió recuperada li permetia valdre’s amb major seguretat en la vida diària.

Aquests resultats podrien ajudar a desenvolupar noves aproximacions terapèutiques per a la rehabilitació de la funció visual en persones amb lesions severes de les vies visuals o, fins i tot, en altres tipus de lesions cerebrals, mitjançant tècniques no invasives com per exemple l’estimulació elèctrica transcranial, destaca el professor Eduardo Fernández. En qualsevol cas, afig, que “aquestes troballes només s’han produït en un dels nostres participants el que suggereix que és possible que hi haja característiques úniques en aquest participant que han pogut contribuir a aquests resultats”.

No obstant això, l’equip subratlla que encara es desconeixen aspectes clau: com funciona amb exactitud el complex circuit neuronal que permet la visió, quins són els paràmetres òptims per a induir percepcions visuals o com respon el cervell a una estimulació artificial a llarg termini. “A més, cada cervell és distint i la resposta pot variar enormement segons la patologia, la duració de la ceguesa i la visió residual prèvia”, explica Fernández Jover, qui adverteix que “la recuperació observada podria no repetir-se en altres pacients”. Futurs estudis determinaran si es tracta d’un cas aïllat o d’un fenomen reproduïble.

“Precisament per aquesta diversitat, estem enormement agraïts a aquest pacient i a totes les persones que han participat en aquests assajos clínics”, assenyalen els investigadors de la UMH. “Cap ho ha fet amb l’expectativa de tornar a veure-hi, sinó amb la consciència que la seua contribució ajuda a avançar en el coneixement sobre com restaurar el complex diàleg neuronal que fa possible la visió”.

L’estudi clínic que ha donat lloc a aquests resultats s’ha dut a terme en estreta col·laboració amb l’Hospital IMED Elx. En 2021, el laboratori de Neuroenginyeria Biomèdica de la UMH va aconseguir implantar de manera segura en el cervell d’una persona cega un dispositiu capaç d’induir la percepció de formes i lletres amb una resolució molt més alta del que s’havia aconseguit fins a aquell moment. El grup també ha desenvolupat una tecnologia que és capaç d’establir una comunicació bidireccional amb l’escorça visual per a aconseguir una visió artificial més natural i funcional. Gràcies a això, les persones implantades han sigut capaces de reconéixer objectes i lletres, i fins i tot de moure’s i orientar-se en entorns complexos.

També signen l’estudi Dorota Waclawczyk, Roberto Morollón i Fabrizio Grani, investigadors de l’Institut de Bioenginyeria de la UMH i de la Càtedra Bidons Egara. Alfaro i Fernández Jover formen part, a més, del consorci CIBER-BBN, adscrit a l’Institut de Salut Carlos III.

L’estudi ha comptat amb finançament del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats (PDC2022-133952-100), la Unió Europea a través del programa Horitzó 2020 (grant agreement n. 899287, NeuraViPeR) i el Programa per a grups d’investigació d’excel·lència de la Generalitat Valenciana (PROMETEO CIPROM/2023/25).

Accés a l’article: Alfaro, A., Soo, L., Waclawczyk, D., Morollón, R., Grani, F., & Fernández, E. (2026). Recovery of spontaneous vision after intracortical microstimulation of the visual cortex in a profoundly blind patient: A case report. Brain Communications, 8, fcaf504. https://doi.org/10.1093/braincomms/fcaf504

Recursos visuals i entrevistes:

https://drive.google.com/drive/folders/1MgCXS-4tkEp4gRzDEsCZ5BYUTiPK8I6n?usp=sharing